Fa molts mesos que els mitjans de comunicació de tots els àmbits de les nostres comarques, es fan ressò una i altre vegada del que, des del Govern Català, s’anomena “incompliment, per part del Govern Central, de la Disposició addicional tercera de l’Estatut d’autonomia de Catalunya” (segons redacció que li va donar la Ley Orgánica 6/2006 de 19 de juliol).
Des de mitjans catalans, es diu que l’esmentada D.A. tercera, imposa al Govern espanyol el pagament a Catalunya d’una important quantitat de diners en infrastructures, que se’ns deuen, i quin pagament hauria de contribuir no només a l’anivellament dels Pressupostos de la Generalitat, sinó a fer més suportables les retallades que el Govern Català ha fet, en quantia notablement remarcada i comparada amb creixements pressupostaris d’altres Comunitats Autònomes (malgrat que la seva contribució a la caixa comú és proporcionalment molt inferior a la que aporta Catalunya). I es parla, fins i tot, de la possibilitat de procedir a la reclamació de les “sumes degudes” per la via judicial.
L’autor d’aquestes consideracions no disposa, per descomptat, de cap mena de document ni informació dels possibles compromisos signats pel Govern de l’Estat amb el Govern Català, que puguin justificar aquesta reclamació i donar força a la seva viabilitat, des del punt de vista d’estricta legalitat (deixem a banda, volgudament en aquest punt, tota valoració ètica o d’equitat d’aquesta reclamació). Però partint del text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de qualsevol Col·lecció de Jurisprudència dels nostres Tribunals (el Tribunal Constitucional, en particular) ens sembla que, un cop més, ens estem allunyant d’una valoració mínimament jurídica de les possibilitats d’èxit d’aquesta reclamació, i ens amaguem al darrera d’uns textos legals i de la seva interpretació, per tractar de resoldre una qüestió que ens sembla que només té una resposta, FONAMENTADA EN UNA VOLUNTAT POLÍTICA QUE FORA DE CATALUNYA NO SEMBLA PAS EXISTIR, DE RESOLDRE EL QUE DES D’AQUÍ ES VALORA COM UN “GREUGE ECONÒMIC INSOSTENIBLE” I DES D’ALLÀ COM UNA QUEIXA MANCADA DE FONAMENT D’UNA “REGIÓ” QUERULANT I INSOLIDÀRIA”.
Les consideracions que nosaltres fem, son senzilles:
1.- És cert que la D.A. tercera de l’Estatut permet sostenir (si s’accepta que Catalunya presenta un notable dèficit d’infrastructures, pel que cal pensar que la inversió de l’Estat en aquest apartat no ha estat la que pertoca, molt menys si es parteix del P.I.B. de Catalunya), que l’Estat deu a Catalunya una suma important de diners per aquest concepte, i que n’hi deurà més abans i després de passat el termini de set anys des de la vigència de l’Estatut del 2006. La dicció literal d’aquesta disposició és prou clara:
“1.- La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya en relació amb el producte interior brut de l’Estat, per un periode de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives!.
2.- També és cert que aquesta D.A. tercera no ha estat declarada inconstitucional per la Sentència del T.C. de 28.VI.2010 que va anul·lar diferents aspectes del mateix Estatut.
3.- Però és igualment cert que en aquesta mateixa Sentència, el Tribunal Constitucional, després de deixar ben clar que aquesta disposició
“no puede tener, en modo alguno, como ahora se dirà efectos directamente vinculantes para el Estado”
afirma:
“Y es que no puede admitirse que la disposición adicional tercera, apartado 1, vincule a las Cortes Generales en el ejercicio de sus funciones de examen, enmienda y aprobación de los Pressupuestos Generales del Estado, pues respecto de este tipo de compromisos presupuestarios formalizados en un Estatuto de Autonomia hemos dicho que no constituyen “un recurso que el Estado deba consignar obligatoriamente en los presupuestos generales de cada ejercicio económico”, pues es al Estado “a quien corresponde en exclusiva, atendiendo a la totalidad de los instrumentos para la financiación de las Comunidades Autónomas, a las necesidades de cada una de éstas y a las posibilidades reales del sistema financiero del Estado, decidir si procede dotar, en su caso, y en qué cuantia aquellas asignaciones en virtud de la competencia exclusiva que sobre la materia le atribuye el art. 149.1.14 CE (hacienda general) De la afirmación de la legimidad constitucional de (un) mecanismo excepcional de financiación .....no cabe concluir la consecuencia de que el Estado deba, necesariamente y en todo caso, dotar una concreta partida presupuestaria si no se ha alcanzado al efecto acuerdo entre el Estado y la Comunidad Autónoma en el seno de la Comisión Mixta”, correspondiendo “al Estado adoptar la decisión de establecer dicha dotación, si bien su actuación debe resultar presidida por el principio de lealtad constitucional que ...obliga a todos” y que impone al Gobierno “extremar el celo para llegar a acuerdos en la Comissión Mixta” (STC 209/1990 de 20 de diciembre FJ 4)” (STC 13/2007 de 18 de enero, FJ 11).”
4.- Per tant si el que diu la D.A. 3ª de l’Estatut NO VINCULA a las Cortes Generales; si son aquestes les UNIQUES COMPETENTS per determinar si en un Pressupost determinat cal consignar alguna quantitat i quina per abonar a una o altre Comunitat Autònoma; si les sumes a abonar han d’haver-se acordat en la Comissión Mixta; i si, en definitiva, l’Estat no té més compromís que el de “lealtat constitucional” que l’obliga només a “extremar el celo para llegar a acuerdos”, ens sembla que no és pas agosarat dir que, en definitiva, L’ESTAT TÉ EL COMPROMIS MORAL de pagar a Catalunya les infrastructures que no ha fet, però que, jurídicament, NO ÉS UNA OBLIGACIÓ LEGAL que li pugui ser exigit en via judicial, amb possibilitats d’èxit.
És el mateix (o s’hi assembla molt), que la petició d’UN NOU PACTE FISCAL amb l’Estat, que es propugna des de Catalunya. Per avaluar la seves POSSIBILITATS LEGALS, cal recordar (el que sovint no és fa):
1.- Que la BILATERALITAT de les relacions Catalunya-Espanya NO EXISTEIX segons la doctrina del Tribunal Constitucional.
2.- Que, per tant, tot pacte ha de passar PER LA “COMISIÓN MIXTA”.
3.- Que en aquesta NO NOMÉS no hi tenen majoria els partits nacionalistes català i basc, sinó que la tenen els partits nacionalistes espanyols entre els que semblen majoritaris (n’hi ha prou amb repassar el Diari de sessions del Congreso de los Diputados del dia 11.IV.2012), els que pensen que els primers “llaman autodeterminación a la independencia e independencia a la autonomia subvencionada por España”, mentre que ara “el principal pacto fiscal que necesitamos es que todas las administraciones públicas cumplan sus objetivos de déficit”.
4.- Des del punt de vista jurídic, el camí cap al pacte fiscal sembla més que barrat.
Si en el marc legislatiu vigent, hem arribat a la conclusió que és impossible, jurídicament, exigir no només que es pagui a Catalunya el que diu l’Estatut, sinó qualsevol PACTE BILATERAL per tractar d’equilibrar les aportacions, ¿quin camí queda ?. A criteri d’aquestes notes:
PRIMER.- Un pacte amb l’Estat que, sigui pels camins que sigui, el mateix es comprometi a complir-lo.
SEGON.- Aquest pacte serà tan MÉS POSSIBLE I MÉS JUST si la part catalana negocia amb una clara majoria de forces polítiques d’aquí que el recolzin, i es convertirà, un cop més, en una negociació pidolaire, si no es dona aquesta majoria.
TERCER.- Finalment, el futur de les relacions de Catalunya amb Espanya dependrà de la voluntat d’entesa o trencament que la majoria parlamentària catalana determini.
I en aquest punt, sembla clar, en aquest moment, que els núvols més negres d’aquest final planen sobre la deriva que experimenti el principal partit de la oposició al Parlament de Catalunya, per reivindicar-se com a partit Català o per ratificar la seva subordinació als interessos del seu homònim estatal (amb el que es confon al Congreso de los Diputados), tan nacionalista espanyol com l’altre gran partit estatal.
Girona, 15.IV.2012