La Sentència, de data 28 JUNY 2010, resol el recurs d’inconstitucionalitat interposat per 99 Diputats del Grup Parlamentari Popular del Congrés dels Diputats contra la Llei Orgànica 6/2006 de 19 de juny, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Fou dictada per deu Magistrats del T.C. (emprant el terme sense establir diferències de gènere, de forma que, per evitar repetir el mot en masculí i femení, al llarg d’aquestes notes farem servir indistintament un o altre gènere), amb cinc vots particulars, dels que quatre es pronuncien a favor de declarar inconstitucionals més preceptes, i un de sol ho fa en sentit contrari, per defensar la constitucionalitat del Preàmbul de l’Estatut (exclusivament), de la imputació continguda en el punt primer de la part dispositiva de la Sentència. Finalment, val a dir que la part dispositiva de la resolució declara la ineficàcia jurídica interpretativa del preàmbul de l’Estatut (pels conceptes nació i realitat nacional de Catalunya que s’hi contenen), la inconstitucionalitat (total o parcial) de 14 articles,  i en reinterpreta 23 articles i 4 disposicions addicionals més. En total, queden afectats 41 preceptes de l’Estatut i el valor interpretatiu del seu preàmbul.

 

 

                   Hem volgut estudiar la Sentència, i apropar-nos al seu contingut i raonaments, des del punt de vista exclusivament jurídic, defugint al màxim qualsevol valoració política, tot i ser conscients que com juristes, tots els juristes, som esclaus de la nostre formació, del nostre ambient cultural i social, de la nostre visió de la realitat i de l’ambient en que ens movem, i, per tant, estem inclinats a fer de les coses la interpretació que més s’ajusta als criteris que d’això se’n deriven, privant-nos d’assolir la imparcialitat, fins i tot si és buscada, com en aquest cas. Qui llegeixi aquests comentaris ja en farà la seva pròpia valoració.

 

 

 

 

 

                            1er.- CONSIDERACIONS INICIALS.

 

                            De la lectura de la Sentència, de les pretensions dels recurrents i dels raonaments dels membres del Tribunal, en surten, immediatament, algunes qüestions:

 

                                               a).- Als recurrents (i, per tant, al Grup Parlamentari Popular), no només no els preocupa que es desenvolupi l’Estat de les Autonomies, element bàsic en l’anomenat “pacte constitucional” que va inspirar la transició des de l’antic règim, sinó que mostra una clara tendència a invertir el procés, i retornar tot allò que sigui possible a l’estat centralista, sense importar-los, per aconseguir-ho, impugnar el que està escrit en l’Estatut, el que no hi està, i fins i tot les intencions que inspiraran el seu futur i hipotètic desenvolupament, en aspectes tan sensibles per la societat catalana com la seva història, la seva llengua i tradicions o la seva economia. El seu plantejament és clar i no enganya a ningú (altre cosa serà que en futures campanyes electorals el tractin de vestir de defensa de Catalunya).

 

                                               b).-  Els que en el seu dia varen defensar l’Estatut o eren uns optimistes totals, o varen fer una valoració constitucional del text aprovat del tot forassenyada, o pensaren que el tema de Catalunya s’ha de morir pel temps i el cansament i en aquestes estan.

                                               Els Partits Polítics, atrapats en el “pacte constitucional” i en la forma de designació dels membres del Tribunal Constitucional,  o ignoraren o fingiren fer-ho, que l’Estatut havia de passar pel sedàs del T.C., potser alguns confiant que el temps que hauria de passar (si la justícia tardana no és justícia, què serà en aquest cas !!!) els donaria marge de maniobra en més d’una convocatòria electoral.

 

 

 

 

 

 

                            2.- ASPECTES PROCESSALS DEL T.C.

 

 

                                               a).- Es tracta d’un Tribunal de Justícia o d’una institució jurídico-política ?.

 

                                               Ens afanyem a dir que aquesta frase no és nostra. L’hem tret d’un Vot Particular de la Sentència que comentem, en que es llegeix:

 

“Siempre he creido que el Tribunal Constitucional es estrictamente un Tribunal de Derecho, y en tal sentido me ha producido siempre un especial rechazo intelectual la tesis de los que aceptan desde instancias doctrinales ajenas al Tribunal, paladina o vergonzantemente, su caracterización como institución jurídico-política”.

 

 

                                               Des de la nostre visió de juristes, sempre ens ha fet un especial angunia, la circumstància de que els membres del Tribunal Constitucional siguin escollits pels òrgans de representació parlamentària, és a dir, pels Partits Polítics amb les majories establertes per la Llei (C.E. art. 159), perquè en lloc de primar el nomenament de persones de “reconocida competencia con más de quince años de ejercicio profesional” (art. 159-2 de la C.E.), es busquen persones que, a més, estiguin dotades de “pensamientos afines”, que garanteixin el seguiment de les seves tesis. (En què ha quedat la famosa divisió de poders ?).

 

                                               No volem imaginar-nos com valoraria les normes sobre la llengua catalana de l’Estatut, el vot particular d’aquell candidat a Magistrat del T.C. proposat pel mateix partit dels Diputats recurrents, que clarament va manifestar que no veia cap inconvenient en que es pogués aprendre el català, com tampoc que es pogués aprendre a ballar sevillanes.

 

 

                                               No sembla pas discutible, amb aquests precedents, que hi ha motius objectius per tenir dubtes sobre la qüestió, com els manifesta aquell Vot Particular, referint-se després a l’esforç que fa la Sentència de la majoria per no taxar d’inconstitucionals 23 articles més, pel procediment de fer-ne “interpretacions de conformitat” o “crear normes noves per la via de reinterpretar-les”; esforç que el Magistrat considera “en términos desmedidos”, que alguns poden considerar que és el sistema emprat per la majoria de membres d’una institució “jurídico-política” per tractar de salvar la posició dels Partits que els varen promoure a la Magistratura del T.C. i que alguns juristes pensin que, en termes d’estricte legalitat, les interpretacions de conformitat amaguen, en no poques vegades, inconstitucionalitats evidents (si la C.E. s’interpreta com ho fa la Sentència i es prescindeix del pacte Estatutari que va suposar una temptativa d’articular les relacions de Catalunya i Espanya en el marc del “pacte constitucional”).

 

 

 

 

                                               b).- No hauria de ser el T.C, extraordinàriament curós amb les normes que regulen el seu funcionament ?

 

 

                                               El T.C. està format per 12 membres, designats per un període de nou anys, amb renovacions per terceres parts cada tres (art. 159 C.E.). En aquest cas, composen el T.C. deu membres, alguns amb els càrrecs caducats i tarden quatre anys en dictar Sentència.

 

                                               Les normes que regulen el funcionament i composició dels Tribunals son d’ordre públic. I  no existeix cap precepte a la C.E. que prorrogui el mandat dels membres del T.C. que han ultrapassat el període pel que foren nomenats, fins al nomenament dels seus successors. No sembla pas incorrecta ni il·legal mantenir, doncs, que han intervingut en dictar Sentència Magistrats QUE NO TENEN CAP MANDAT EN VIGOR.

 

                                               No encertem a comprendre, amb aquests precedents, que ni tan sols s’hagin plantejat la seva legitimitat en la Sentència, ni que no hagin fet de les normes sobre el seu nomenament interpretacions tant estrictes com fan d’altres normes en la mateixa resolució.

 

 

                                               En tot cas, ni el prestigi del T.C. s’incrementa amb actuacions com aquesta, ni la seriositat del procediment queda immaculada, ni s’ha contribuït de cap manera, sinó tot el contrari, a eradicar el caràcter d’organisme “jurídico-político” que aquell vot particular combat, ni el segell de decisió política i dictada amb oportunitat política de la Sentència.

 

 

 

 

 

                                               c).- No s’hauria de considerar que alguns dels membres del T.C. tenen algun interès personal en alguna de les determinacions sotmeses a la seva valoració, amb obligació d’abstenir-se ?.

 

 

                                               La imparcialitat és la primera, i possiblement la més importat virtut que ha de tenir un Jutge. I aquesta imparcialitat comporta, en cada cas, que no tingui cap “interès personal” en el tema que ha de jutjar. I, al nostre criteri, a més, que no tingui un criteri preestablert. I no ens referim aquí i ara al possible interès difús derivat de l’àmbit cultural, social, educatiu i ciutadà en que s’hagi mogut el Jutge. Ens referim a quelcom més: a que el Jutge no tingui un criteri preestablert respecte d’allò que ha de valorar.

 

                                              

                                               Quants Magistrats del T.C dels que han dictat la Sentència que comentem, tenen com a llengua materna l’eusquera, el gallec o el català ? Hi ha algú que realment cregui que, a igualtat de condicions, un catalano parlant farà la mateixa valoració de les normes de EAC relatives a l’ensenyament del català que una persona que mai ha parlat català ?.

 

 

                                               Hi ha molt juristes que pensen que el Magistrat, Fiscal, Professor d’Universitat o Funcionari Públic de parla castellana, que avui formi part del T.C. i que demà s’integrarà en un altre orgue judicial és PART INTERESSADA en decidir si el coneixement del català, eusquera o gallec és un requisit o només un mèrit per accedir a una plaça en alguna dels territoris amb llengua pròpia. I que aquests Magistrats, tenen realment UN INTERÈS DIRECTE en el tema que els havia d’obligar a abstenir-se d’intervenir en la valoració d’aquestes qüestions.

 

 

                                               El prestigi i serietat d’un Tribunal depèn del de les persones que el composen, de la seva capacitat i nivell. Però també de la seva sensibilitat, honradesa i humilitat per abstenir-se d’intervenir quan una ombra de dubte pugui posar una màcula sobre la imparcialitat de la seva actuació.

 

 

 

 

 

 

 

                            3.- ALGUNS ASPECTES CONCRETS DECLARATS INCONSTITUCIONALS.

 

 

 

 

                                               PRIMER.- “Som una nació, nosaltres decidim” és en total i absoluta contradicció amb la doctrina de la Sentència.

 

 

                                               Com a reacció popular a la Sentència que comentem, s’organitza una reunió multitudinària, sota el lema que hem escrit a la capçalera d’aquest apartat. Val la pena que l’examinem a la llum de la doctrina de la Sentència:

 

 

 

                                            

“Los Estatutos de Autonomia son  normas subordinadas a la Constitución, como corresponden a disposiciones normativas que no son expresión de un poder soberano...” (F.D. 3).

 

 

 

 

                                               Més endavant, la Sentència analitza la naturalesa jurídica dels preàmbuls de les Lleis, a fi de determinar si poden ser objecte autònom d’un recurs d’inconstitucionalitat, a la qual qüestió dona una resposta positiva, perquè els preàmbul, sense tenir poder normatiu (no tenen com a destinatari la persona obligada per la norma), sí tenen valor interpretatiu (adreçat, per tant, a l’intèrpret de la mateixa).

 

 

                                               Això dona peu a la Sentència per analitzar el contingut del preàmbul de l’Estatut, i els conceptes que s’hi contenen (els drets del pobla català com a origen de l’autogovern,  la “realitat nacional de Catalunya” “el dret inalienable a l’autogovern”), i determinar si, en definitiva, el poble de Catalunya, té dret a l’autodeterminació que neix de la seva definició com a nació. I la conclusió és incontestable:

 

 

“El pueblo de Cataluña no es, por tanto, en el art. 2.4 EAC sujeto jurídico que entre en competencia con el titular de la soberania nacional cuyo ejercicio ha permitido la instauración de la Constitución de la que trae causa el Estatuto que ha de regir como norma institucional básica de la Comunidad autònoma de Catalunya”

 

 

 

per afegir desprès:

 

 

“Tal es el designio que justifica la expresión “pueblo de catalunya” en el art. 2.4 del EAC, por entero distinta, conceptualmente, de la que se significa en nuestro ordenamiento con la expresión “pueblo español”, único titular de la soberania nacional que està en el origen de la Constitución y de cuantas normas derivan de ella su validez”. (F.D. 9).

 

 

 

                                               D’acord amb aquesta doctrina, doncs, és ben clar que:

 

                                               a).- Catalunya NO ÉS una nació.

 

                                               b).- El poble català NO ÉS TITULAR DE CAP SOBERANIA que li permeti autogovernar-se.

 

                                               c).- El pobla català NO DECIDEIX RES sinó que és el “pueblo español” el que decideix.

 

                                               d).- Les institucions d’autogovern de Catalunya, existeixen i tenen l’abast que el “pueblo español” decideixi, perquè en ell, no en el poble català, resideix la sobirania nacional

 

 

                                               Certament el T.C. es refereix a que la normativa continguda a la C.E. no és inalterable, sinó que pot ser objecte de reformes, contemplades en el seu article 166. Però no cal oblidar que aquestes reformes requereixen el vot favorable de tres cinquenes parts dels membres de les cambres, i, en un segon estadi, la majoria de membres del senat i de dos terços al Congrés (art. 167 CX.E.). I sembla evident que al menys per ara, és inimaginable que això pugui passar. I per ratificar-ho, els limitarem a recordar tres opinions manifestades al contingut de la Sentència que comentem:

 

                                                        a).- La d’un destacat membre del Partit dels parlamentaris recurrents, ex ministre de diferents governs de l’anterior dictador, que va valorar el contingut de la Sentencia dient quelcom així com que “el Estatuto Catalán no se sostenia y por esto ha caido. Viva España”.

 

                                                        b).- La d’un destacat membre del Partit avui en el govern, vis-president en governs anteriors i amb responsabilitats a la Comissió Constitucional del Congrés, que ja havia anunciat fa temps “hemos pasado el cepillo por el Estatut”, y que es va manifestar d’acord amb la Sentència i sorprès per les queixes i manifestacions fetes pel poble català: “Supongo que han de protestar, però después no pasará nada”.

 

                                                        c).- La d’una Ministre de l’actual Govern, presentada en el seu dia com la gran defensora de Catalunya a Madrid pel seu Partit a Catalunya, que va manifestar que la Sentència ja li estava be.

 

 

                                               No sembla pas ser agosarat si es pensa que la defensa de Catalunya com una nació, i del dret dels Catalans a decidir es troba amb el pas del tot barrat per la via constitucional.

 

 

 

 

 

 

 

                                               SEGON.- El català no pot ser d’ús “PREFERENT” de les administracions públiques, ni pot ser la ”única llengua vehicular” ni tampoc pot imposar-se el “DEURE DE CONEIXER-LO”. Per tant, s’anul·len per inconstitucionals aquella preferència i el deure de conèixer el català.

 

 

                                               a).- El caràcter preferent del català, continguda en l’EAC s’anul·la per un raonament ben senzill:

 

 

“el concepto preferencia, por su propio tenor, trasciende de la mera descripción de una realidad lingüística e implica la primacia de una lengua sobre otra en el territorio de la Comunidad autònoma, imponiendo, en definitiva, la prescripción de un uso prioritario de una de ellas, del catalán sobre el castellano, en perjuicio del equilibrio inexcusable entre dos lenguas igualmente oficiales y que en ningún caso pueden tener un uso privilegiado” (F.D. 14).

 

 

 

 

                                               Ja hem apuntat abans, que per valorar el contingut de la Sentència, no es pot perdre de vista les arrels culturals i sociològiques dels integrants del T.C.; les molèsties que en determinats cercles ocasiona el fet de que una “españols” parlin entre ells en una llengua que no entenen;  la incomprensió i la irritació que mostren en sentir parlar català; la cultura que ha imperat, durant anys, de que els Catalans han de parlar “cristiano”. I la incomprensió cap al fet de que els que tenim el català com a llengua materna, l’emprem amb naturalitat perquè és la nostre llengua, el nostre signe d’identitat, una part indestriable de la nostre cultura. En tot cas, potser podríem afegir a aquests raonaments un de nou, que es conté en la mateixa Sentència, esmentant la doctrina de la de 26.VI.1996, Sentència 82/1986:

 

 

 

“aunque la Constitución no define, sinó que da por supuesto lo que sea una lengua oficial, la regulación que hace de la matéria permite afirmar que es oficial una lengua, independientemente de su realidad y peso como fenóneno social, cuando es reconocida por los poderes públicos como medio normal de comunicación en y entre ellos, y en su relación con los sujetos privados, con plena validez y efectos jurídicos...”(F.D. 14)

 

 

 

 

                                               Potser des d’aquesta concepció (llengua oficial és aquella que ha estat reconeguda com a tal, al marge del pes social) sigui possible entendre que el Català no pugui ser preferent. En tot cas, aquesta concepció no és la que impera entre els que tenim el català com a llengua materna.

 

 

 

 

 

                                               b).- No és conforme a la C.E. que s’imposi el deure de conèixer el català perquè,

 

 

 

“tal deber no viene impuesto por la Constitución y no és inherente a la cooficialidad....” (F.D. 14, apartado b)

 

 

                                               La interpretació ens sembla, al menys sorprenent.

 

                                               El mandat dels membres del T.C. és de NOU anys, renovant-se per terceres parts cada tres.

 

                                               La C.E. no estableix ni de manera expressa ni tàcita, la renovació automàtica dels membres del T.C. ni la pròrroga del seu mandat.

 

                                               Malgrat això, dicten Sentència SENSE PLANTEJAR-SE EN ELLA LA SEVA POSSIBLE MANCA DE MANDAT, per entendre (cal suposar-ho) que la pròrroga del mateix, ha de considerar-se implícita en el text de la C.E.

 

                                               Pel contrari, com que en el mateix NO ES DIU EXPRESSAMENT QUE EL CATALÀ HAGI DE SER OBLIGADAMENT CONEGUT, aquesta exigència no és constitucional.

 

 

                                               El fet que, més endavant, la Sentència mantingui que mentre no és obligat, amb caràcter general, el coneixement del català, si que ho és en el marc de relacions de caràcter especial (con en l’ensenyament o el funcionariat), no resol el terrible problema que es plantejarà en execució de la Sentència, quant algú porti als Tribunals la seva exigència de ser educat en castellà.

 

                                               I no encertem a veure com es pot salvar aquest escull, amb modificacions legals no estatutàries.

 

 

 

 

                                                        c).- Finalment val a dir que pel que fa al coneixement de la llengua catalana per part de Jutges, Magistrats, Fiscals, Notaris, Registradors ets., la Sentència “reinterpreta” els preceptes de l’EAC, en el sentit de que serà la legislació estatal (concretament, la Llei Orgànica del Poder Judicial), la que determinarà l’abast de l’exigència d’aquest coneixement, el seu caràcter imprescindible per exercir a Catalunya o només considerat un mèrit avaluable, i en quines condicions.

 

 

                                               Un cop més, el coneixement del català ha quedat buit de contingut i pendent de la normativa del legislador estatal, tan poc partidària d’afavorir una “llengua no castellana”.

 

 

 

 

 

 

 

 

                                               TERCER.- L’Administració de justícia és competència exclusiva de l’Estat, sense que les autoritats autonòmiques tinguin cap altre competència que la que s’anomena “administración de la administración de justícia”.

 

        

                                               Per justificar-ho, la Sentència fa els següents raonament que, alhora SERVEIXEN PER BUIDAR DE CONTINUT TOTA PRETENSIÓ DE CONFIGURAR UN ESTAT FEDERAL AL VOLTANT DE LA C.E.

 

 

“Exámen que, como es evidente, no puede sino partir del principio de que una de las características definidoras del Estado autonómico, por contraste con el federal, es que en su diversidad funcional y orgánica no alcanza en ningún caso a la jurisdicción. En el Estado autonómico, en efecto, la diversificación del ordenamiento en una pluralidad de sistemas normativos autonómicos no se verifica ya a nivel de la constitucionalidad con la existencia de una pluralidad de Constituciones (federal y federadas), sinó que, a partir de una única Constitución nacional, solo comienza en el nivel de la legalidad. Los sistemas normativos que en este punto se configuran producen normas propias, a partir del ejercicio de unas potestades legialativa y ejecutiva también propias. Sin embargo, la función jurisdiccional, mediante la que tales normas adquieren forma y contenido definitivos, es siempre, y sólo, una función del Estado. En definitiva, si el Estado autonómico arranca de una  Constitución única, concluye con una jurisdicción también única, conteniendose la diversidad de órganos y funciones en las fases del proceso normativo que media entre ambos extremos. La unidad de jurisdicción y del Poder Judicial es así, en el ámbito de la concreción normativa, el equivalente de la unidad de la voluntat constiutuyente en en nivel de la abstracción”. (F.D. 42, pàgina 520)

 

 

 

                                               En conseqüència s’anul.la per inconstitucional el Consell de Justícia de Catalunya, perquè el Poder Judicial és únic, i només la LOPJ pot establir-ne les condicions.

 

 

                                               Essent evident que, en aquest cas, el fet de buidar de contingut l’EAC pel que fa al poder judicial, té la seva fonamentació jurídica en el fet de NO SER LA NORMA ADEQUADA PER A FER-HO, ha permès viure en els darrers dies els moviments d’alguns partits sobre el particular. I així, mentre el PSOE es planteja la reforma de la Lley Orgànica del Poder Judicial (per contentar al PSC ?), el PP el titlla d’emprar maniobres per contrarestar el contingut de la Sentència que comentem.

 

 

                                               I és curiosa aquesta darrera versió del partit al que pertanyen els diputats recurrents, doncs mentre en el recurs impugnaven l’EAC per envair competències de la LOPJ, pròpies de l’Estat central, ara es queixen de que es vulgui modificar aquesta darrera Llei, com si la seva voluntat impugnatòria anés molt més enllà del motiu plantejat, per centrar-se en la seva pretensió de fer-se enrera de l’Estat de les Autonomies i retornar a un Estat centralista.

 

 

 

 

 

                                               QUART.-  L’Estat central és l’únic que té competències per fixar els nivells de contribució a l’anivellament i a la solidaritat. Per tant, ES INCONSTITUCIONAL qualsevol interpretació contrària, i, més concretament, l’article 206.5 de l’EAC en quant estableix com a condició perquè totes les autonomies tinguin un nivell semblant de serveis, “que portin a terme un esforç fiscal també semblant”.

 

 

 

                                               En la seva versió “pre-sentència” el text de l’Estatut, pel que fa al finançament admetia tot tipus d’interpretació. Com no podria ser d’altre manera en tractar-se d’una NORMA BÀSICA, la més semblant al que pot ser, en l’actual marc constitucional espanyol, la “Constitució catalana”, és tracta d’una disposició plena de conceptes i expressions generals, la definició de les quals ha de completar-se i interpretar-se a la llum de conceptes i continguts que, en bona part, formen part de la cultura i pensament de cadascú, com la mateixa diferenciació entre “nació” (com, sense definir-la, qualifica Catalunya el preàmbul de l’Estatut) i “nacionalitat” (a la que es refereix, també sense definir el concepte,  l’article 1er. per qualificar Catalunya)

 

                                               En parlar del finançament, el Títol VI de l’Estatut, articles 201 i ss., conté també una sèrie de conceptes i principis que no defineix, però que es diuen han d’inspirar els principis del Finançament de Catalunya: autonomia financera, coordinació, solidaritat, transparència, suficiència de recursos, responsabilitat fiscal, equitat, lleialtat institucional, mecanismes d’anivellament i de solidaritat interterritorial, ets. L’aplicació d’aquests principis admet tantes variables, com posicions doctrinals o polítiques es vulguin tenir sobre el tema. En definitiva, la interpretació de l’Estatut admet, com coneixem molt be els que exercim la professió, tota mena d’interpretacions, segons la posició cultural o doctrinal en que cadascú es trobi.

 

 

                                               En tot cas, l’EAC contenia dos aspectes o principis, que podien arribar a fonamentar un TRACTE JUST pel finançament català. I els dos han quedat anul·lats per la Sentència que comentem:

 

 

 

                                               a).- LA IMPOSSIBLE BILATERALITAT.

 

                                               L’aspecte que ha vingut a anomenar-se de la “bilateralitat” de les relacions Estat-Generalitat, en remetre el desplegament reglamentari de l’Estatut en matèria de finançament a una Comissió Mixta Estat-Generalitat, anomenada Comissió Mixta d’assumptes econòmics Estat-Generalitat (article 201.3 de l’Estatut), de caràcter paritari i presidència rotatòria, entre quines funcions (article 210), està la de determinar l’abast de les cessions de tributs, acordar la solidaritat interterritorial i mecanismes d’anivellament, etc.

 

                                               Aquesta “bilateralitat” es contraposa directa i frontalment, amb el criteri de “plurilateralitat” que es defensa des de totes les posicions que habitualment s’anomenen nacionalistes espanyoles, no  només polítiques, sinó també econòmiques i culturals, i que es manifesta en tots els camps i en totes les vessants en que es pugui haver-hi temptacions “autonomistes” (segons les seves expressions):  des de l’anomenat “café per a tots”, fins al principi de que qualsevol modificació Constitucional (i, per tant, també qualsevol alteració del que els nacionalistes espanyols entenen per mapa Constitucional, segons la seva interpretació de la C.E.), requereix el consens, no dels implicats, sinó de “tots els espanyols” (per suposat, també consultes populars i “drets a l’autodeterminació” que alguns nacionalistes autonòmics propugnen).

 

                                               Ara bé: aquesta “bilateralitat” ha quedat total i absolutament desvirtuada per la Sentència que comentem, en una de les seves reiterades “interpretaciones de conformidad”: la Comissió Mixta pot fer i dir el que vulgui, però abans o després, els acords han de ser adoptats en el marc del Consejo de Política Fiscal y Financiera. Com es diu en el F.D. 130 de la Sentència (full 653),

 

 

“Estas actuaciones en el marco multilateral deben integrarse en las normas estatutarias “en cuanto órganos bilaterales específicamente previstos para concretar la aplicación a cada Comunidad Autónoma de los criterios acordados en el seno del Consejo de Política Fiscal y Financiera” (SRC 13/2007, FJ 8), permitiendo, bien con carácter previo a la intervención del órgano multilateral “acercar posiciones, bien a posteriori..... concretar la aplicación a cada Comunidad Autónoma de los recursos previstos en el sistema de financiación que, a la vista de las recomendaciones del Consejo de Política Fiscal y Financiera pudieran establecer las Cortes Generales” (STC 13/2007, FJ 8)”.

 

 

 

                                               D’això en resulta que tot precepte de l’EAC que contempli una “relació bilateral” amb l’Estat, ha de “reinterpretar-se” (per no ser inconstitucional): en cap cas és vinculant per a l’Administració central. I d’això, en resulta, per exemple, que quant en la Disposició Addicional TERCERA de l’EAC es parla d’un seguit d’inversions de l’Estat a Catalunya en infrastructures, ha d’interpretar-se NO COM UN PRECEPTE D’OBLIGAT COMPLIMENT per part de l’Estat, sinó com un precepte que QUEDA SUBORDINAT AL QUE DECIDEIXIN LES CORTS GENERALS EN APROVAR ELS PRESSUPOSTOS DE L’ESTAT. Cap obligació, per tant, de complir aquest compromís d’inversions en infrastructures.

 

 

 

 

 

                                               b).- ÉS IGUALMENT IMPOSSIBLE, PER INCONSTITUCIONAL, DEMANAR UN “ESFORÇ FISCAL SEMBLANT”

 

 

                                               Segons l’EAC, el  nivell de recursos de que ha de disposar la Generalitat, es basarà en criteris de necessitats de la despesa, atesa la seva capacitat fiscal, entre d’altres criteris (article 206.1). Davant de tanta inconcreció, sembla remarcable la redacció de l’apartat 3 del mateix article que diu:

 

 

 

“Els recursos financers de que disposi la Generalitat podran  ajustar-se a fi que el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per garantir l’anivellament i solidaritat a les altres Comunitats Autònomes, amb la finalitat de que els serveis d’educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l’Estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells semblants en el conjunt de l’Estat, sempre i quant portin a terme un esforç fiscal semblant”

 

 

 

                                               La Sentència que comentem declara la INCONSTITUCIONALITAT de la frase remarcada, en base als següents raonaments:

 

 

 

“Pues bien: esta frase incurre en inconstitucionalidad. Aunque el precepto no concreta cual haya de ser el contenido y alcance que tenga la expresión “esfuerzo fiscal”, es lo cierto que establece como exigencia para que Cataluña contribuya a los mecanismos de nivelación de servicios fundamentales y de soliradidad el que las restantes Comunidades Autónomas realicen un “esfuerzo fiscal similar” al que haga Catalunya, prescripción ésta que es determinante de la inconstitucionalidad señalada. En efecto, como venimos reiterando al Estado corresponde, ex. Art.1 149.14 de la CE en su conexión con los arts. 138.1 i 157.3 CE, regular el ejercicio de su contribución a la nivelación y solidaridad, lo que reconoce el propio artículo 206.3 último inciso, del Estatuto. En este contexto, la determinación de cual es el esfuerzo fiscal que hayan de realizar las Comunidades Autónomas es cuestión que solo corresponde regular al propio Estado, tras las actuaciones correspondientes en el seno del sistema multilateral de cooperación y coordinación constitucionalmemnte previsto. Se trata, en suma, de una cuestión que, en ningun caso, puede imponer el Estuto a las demas Comunidades Autónomas, pues al  hacerlo asi se vuleran, a la vez, las señaladas competencias del Estado y el principio de autonomia financiera de aquellas, autonomia financiera que el art. 156.1 CE conecta expresamente con el principio de coordinación con la hacienda estatal”. (F.D.  134, pàgina 660)

 

 

 

 

                                      L’argument que hem transcrit ens sembla profundament injust, discriminatori i difícilment acceptable. I, per sobre de tot, ens sembla que suposa un evident trencament de qualsevol principi que hagi d’inspirar un estat de Dret. En efecte:

 

 

                                               a).- La Competència per determinar l’esforç fiscal que han de realitzar les diferents Autonomies d’España CORRESPÒN A L’ESTAT CENTRAL.

 

 

                                               b).- Però, Constitucionalment, quins son els criteris que han de presidir aquesta fixació ?

                                               Com diu la mateixa Sentència, l’article 138.1 de la C.E. estableix que ,

 

 

 

“El Estado GARANTIZA la realización efectiva del principio de solidaridad consagrado en el artículo 2 de la Constitución, velando por el establecimiento de un equilibrio económico ADECUADO Y JUSTO entre las diversas partes del territorio español y atendiendo en particular a las circunstancias del hecho insular.” (FD 135, pàgina 661)

 

 

 

                                               Es a dir, l’Estat, amb competències per determinar “l’esforç fiscal” de les diferents Comunitats HA DE GARANTIR un equilibri econòmic ADECUAT I JUST.

 

 

                                               c).- Però no és precisament això el que vol dir “a igual esforç fiscal” ?. No és un criteri essencialment just aquell que determina que l’esforç fiscal, els sacrificis tributaris dels espanyols, de tots els espanyols, han de ser NO JA IGUALS SINÓ AL MENYS SEMBLANTS a fi que els serveis d’educació, sanitat i altres serveis socials essencials de l’Estat del benestar prestats pels diferents governs autonòmics puguin assolir nivells semblants en el conjunt de l’Estat ?.

 

 

                                               I no és un model profundament injust i insolidari el que “premia” al que menys esforços fa, mentre “castiga”  a aquell que en fa mes ?.

 

 

 

                                               d).- Si l’Estat ha de fixar i garantir un sistema de finançament JUST I EQUILIBRAT, però no està obligat en fixar-lo ni tan sols a respectar el principi D’IGUAL ESFORÇ FISCAL DE TOTES ELS COMUNITATS, no estem consagrant la més absoluta i injusta desigualtat ?

 

                                               I, en definitiva, pot un Tribunal de Justícia, establir que en regular aquest EQUILIBRI JUST l’Estat, amb competències per fer-ho, ni tan sols ha de mantenir i respectar un principi tan bàsic com un ESFORÇ FISCAL SEMBLANT (ja no igual, sinó només “similar” com diu el precepte anul·lat per inconstitucional) ? .

 

 

 

 

 

                                               e).- A la primavera del 1.998  es varen publicar les  anomenades “balances fiscals”, i es va explicar que les mateixes expressaven, de manera percentual, la diferència entre el que cada CC.AA. aportava a les arques de l’Estat i el que rebia del mateix (estem comentant el que llavors es va explicar de manera planera i com ho vàrem entendre), no només per via de finançament sinó també per via d’inversions de l’Estat a la CC.AA. De les diferents maneres de determinar aquestes “balances fiscals”, sembla que la majoria s’inclinava per considerar com a més vàlida i real la que determinava que, en el cas de Catalunya, el seu percentatge de dèficit (és a dir, de diferència entre el que aportava i el que rebia) estava al voltat del 10 % anual (lleugerament per sobre segons els càlculs fets des de Catalunya, i lleugerament per sota dels fets des del l’Estat).

 

                                               En aquell temps, molts “especialistes” (especialment a nivell Estatal) varen dir que això no tenia res a veure amb el finançament, doncs no tenia en compte els principis constitucionals de solidaritat i compensació interterritorial. I, al menys aparentment, el resultat d’aquelles “balances fiscals” ha quedat, per ara, en el calaix (pot ser esperant la oportunitat política de posar-les sobre la taula).

 

 

                                               El cert és, però, que des del punt de vista jurídic creiem que aquestes “balances fiscals” si tenen realment una importància cabdal en determinar el nivell de finançament de cada Comunitat Autònoma, o, al menys, que des del punt de vista d’un jurista, haurien de tenir-la (i repetim aquí la nostre posició exclusivament jurídica i aliena a conceptes tècnics econòmics i fiscals i als nostres més que possibles errors i incorreccions des d’aquest punt de vista) i veure’s reflectida en la Sentència que comentem: les “balances fiscals”, la diferència entre el que cada CC. AA. aporta i el que rep, sembla buscar la seva justificació en una interpretació constitucional clara: cal garantir la SOLIDARITAT I ANIVELLAMENT entre les diferents CC.AA.

 

                                               Deixant a banda la incompatibilitat entre SOLIDARITAT i IMPOSICIÓ (la solidaritat la dona u ofereix el que té la possibilitat de fer-ho, no s’imposa per via d’interpretació d’una norma Constitucional prescindint del criteri de l’obligat a donar-la), sembla clar que la DIFERENCIA entre el que una CC.AA, aporta i el que rep, ES CONVERTEIX EN APORTACIÓ SOLIDÀRIA A LA RESTA DE CC.AA. que reben més del que aporten. Aquesta diferència és la QUOTA DE SOLIDARITAT que cada C.AA. aporta.

 

 

                                               Essent doncs així, no seria més just i equitatiu, més objectiu i allunyat de postures interessades, més jurídicament correcta i ajustats als principis d’equitat i justícia; en definitiva, NO HARIA DE SER EL FONAMENT I LA BASE DE TOTA VALORACIÓ CONSTITUCIONAL D’UN TRIBUNAL DE JUSTÍCIA, FIXAR EL LÍMIT MÀXIM DE LA QUOTA QUE CADA COMUNITAT ESTÀ OBLIGADA A APORTAR ?. Si es fes així, si es determinés que, en el més desfavorable dels casos (per a ella, naturalment), una CC.AA,. no ha de cedir a l’Estat (a les altres CC.AA), més que un percentatge, X, de la seva aportació, no seria aquesta una solució més “justa” ? (entesa aquesta paraula en el més ampli dels seus sentits).

 

 

                                               D’aquesta manera, el finançament de cada Comunitat Autònoma podria establir-se clarament, i sense massa problemes, determinant, anys per any, o per períodes més llargs, la xifra percentual màxima que hauria d’aportar a l’Estat, per sobre de la que rep del mateix, és a dir, el PERCENTATGE DE LA SEVA SOLIDARITAT entès sempre (això sembla inevitablement més just), sobre la quantia resultant el seu esforç fiscal?.

 

 

                                               A la bondat d’aquest sistema, cal afegir que, pel que sembla, no li falten precedents en altres àmbits Estatals propers a nosaltres que podrien ser presos de referència, de manera que tant les CC.AA. que reben més del que aporten, com les que aporten més del que reben, sabrien sempre i en tot moment el límit del seu escreix o defecte, i tindrien en la comparació amb altres xifres d’altres països del nostre entorn socio-econòmic, una referència i mesura de la correcció del sistema (cal també en aquest punt un esforç de transparència i uns estudis de dret comparat aprofundits que confirmin el que s’ha dit, i ratifiquin que, efectivament, en altres països existeix un concepte semblant --com a Alemanya, per exemple, quin Tribunal Constitucional ha determinat, segons sembla, que el percentatge màxim d’aquesta solidaritat interterritorial no pot excedir del 5 %, gairebé 5 punts percentuals per sobre del que cada any aporta de més Catalunya --).

 

 

 

 

 

 

                                      4.- CONSIDERACIONS FINALS.

 

 

                                      No sembla pas que aquestes notes puguin acabar-se sense fer una valoració del contingut de l’Estatut resultant de l’anul·lació dels preceptes afectats, segons el TC, pel vici d’inconstitucionalitat, i dels afectats per via de “reinterpretació” o “interpretació de conformitat”, ni que sigui tractant de defugir qualsevol valoració no estrictament jurídica, i deixant a qui aquestes notes llegeixi fer-ne les seves pròpies valoracions. Al nostre criteri:

 

                                                        a).- La Sentència altera, de manera molt important, la lletra i l’esperit de l’Estatut que va votar en referèndum el poble de Catalunya.

 

                                                        b).- L’EAC resultant és profundament diferent al que es va votar, fins al punt que en molts aspectes és irreconeixible.

 

                                                        c).- Una gran part dels preceptes anul·lats o reinterpretats no poden reviure per via de modificacions legislatives, llevat que comportin un a profunda modificació de la C.E.

 

                                                        d).- El sistema de provisió dels membres del T.C. abona que es pugui considerar com una “organització jurídico-política” que fins i tot s’enfronta al principi sobre la divisió de poders de l’Estat.

 

 

                                                        e).- No sembla pas possible en aquest moment, poder arribar a  un consens que permeti la reforma dels apartats c) i d) anteriors, d’acord amb els principis de la C.E.. N’hi ha prou, per justificar-ho, recordar que en una legislatura en que els dos principals partits nacionalistes espanyols mantenen durísims enfrontament i postures afrontades en tot, s’han posat fàcilment d’acord en una sola cosa: pactar i mantenir una majoria al Parlament Basc per impedir un govern nacionalista basc.

 

 

                                                        f).- Cadascun ha de prendre les seves pròpies determinacions, i defensar-les per vies democràtiques, respecte de com considera que s’hauria de fer, amb l’actual situació, l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol i quines vies serien les adequades per fer-ho.

 

 

                                               Girona, 3.IX.2010

                                               Josep Pi i Marquès

                                               Col·legiat 346 ICAG